copyleft 2012–2020L’home que odiava a Joseph Brodsky
Limónov és un ser marginal amb ànsies de convertir-se en aclamat escriptor. Carrère reconstrueix la biografia d’aquest candidat a artista i combatent que es creu predestinat a dirigir Rússia des del Partit Nacional Bolxevic, un relat apassionant i vertiginós que fusiona literatura, política i història.
Emmanuel Carrère també degué pensar que una bona part de la vida consisteix a comprovar com es van confirmant els tòpics. El personatge d’Eduard Limónov, que hauria resultat excessiu —de vegades, poc convincent— fruit de la imaginació novel·lesca és, en canvi, un d’aquests individus d’un messianisme incendiari que sol generar la història cruel i extremada de Rússia. Delinqüent amb pretensions d’escriptor exitós, Limónov és un esperit dostoievskià amb cert aire punk enfundat en la seua jaqueta estil cuirassat Potemkin, un lumpen aventurer cobejós de reconeixement que convertirà la seua llista de fracassos —múltiples ferides de vanitat— en una mena de catecisme basat en odi, intransigència i força. Hereu del culte a la violència de Trostski, a Limónov li agradava brindar per Stalin cada vegada que algú gosava atacar l’existència del gulag. Carrère se serveix d’una narració llampant i poderosa —molt física— i d’una estructura amb flaixos de videoclip per retratar un Limónov que comparteix l’estètica underground soviètica i la contracultura amb un ideari polític que el portarà a fundar el Partit Nacional Bolxevic, o bé lluitar amb els serbis en la guerra de l’antiga Iugoslàvia. En la tria d’aquest personatge —camarada del sanguinari Arkan o entrevistador còmplice de Radovan Karadzic— hi ha nervi i vibració nitzscheanes, a banda d’una evident i progressiva fascinació de Carrère pel seu bon salvatge.
En aquestes pàgines s’entrecreuen, a més de la línia biogràfica que ressegueix al protagonista, notes memorialístiques de l’autor, bones dosis de literatura i política, junt a episodis clau de la història de Rússia filtrats per la mirada calcinant i vidriosa de Limónov. Acostumat de ben menut als carrers d’un suburbi ucraïnés, fill de mare comunista doctrinària i d’un soldat de l’NKVD, Limónov se sent atret amb el mateix entusiasme per les bandes criminals i la poesia. Des del moment que escriu els primers versos, no tolerarà la més mínima adulació a Mandelstam, Tsvetàieva o Brodsky —un mitòman que vol veure anorreats aquells a qui admira—. Aquest ressentiment també el dirigeix a Pasternak, Soljenitsyn o Sàkharov, qualsevol que recollira l’aplaudiment internacional i una veneració que creia només reservada per als seus llibres i el poder intimidatori de la seua imatge. El tema predilecte de Limónov no és un altre que la confecció d’una llegenda denigratòria basada en uns orígens d’alcohol, ràbia gratuïta i provocació, un fang on es rabeja aquest Bukowski romàntic que cada vegada que se sent vexat o abandonat per les dones que passaren pel seu llit referma el desig d’assolar-ho tot al seu voltant.
Quan s’escapoleix de l’URSS, Limónov se’n va a Nova York on combina les col·laboracions en un diari d’emigrats amb els jocs d’alta societat en l’Upper East Side. Carrère deixa passar amb ritme accelerat les successives etapes d’autodestrucció —tot els estigmes de l’enfonsament— que després mitificarà Limónov en els seus escrits: xapero, obrer a Long Island, majordom d’un multimilionari que li obrirà els ulls a una qüestió cabdal, imperdonable i enutjosa: per què ell és ric i no jo? En poc temps canvia —una transformació decisiva— el realisme brut i delirant per la polèmica intransigent i furiosa amb una reivindicació nostàlgica del que considera la seua pàtria: un puny de ferro inclement que guie la vida dels russos i els retorne a un lloc respectat en la història.
És en aquest instant quan emergeix la figura del narrador —un dels millors episodis del llibre— qui confessa, en un exercici paral·lel al dibuix de la seua monstruosa criatura, que ell també s’ha alimentat de successives decepcions: haver presumit d’intel·lectual dretà d’adolescent per pur esnobisme, bandejat per la nóvia quan feia plans de futur amb ella, i un passatge en especial dolorós en la vida de Carrère com és el menyspreu que li mostrà el director de cinema Werner Herzog per la monografia que li havia dedicat des d’un candorós entusiasme. La figura de la mare —Hélene, descendent d’exiliats russos després de la revolució de 1917—, especialista en política russa que vaticinà la caiguda de l’imperi soviètic, és l’anella que descobreix la passió de l’autor per aquest país i —una vegada més, les coincidències vitals per a la literatura— el descobriment de Limónov.
Que la vida humana tinga poc valor entra dins de la tradició russa, afirma Carrère en emprendre un repàs històric als últims anys de la Unió Soviètica —amb brillants incursions en el passat— per explicar la deriva redemptora del seu protagonista. Disgustat per la pèrdua de carisma de Brezhnev, Limónov comprova —incrèdul i crispat— com la glasnost de Gorbatxov precipita la fi d’un règim que ell creia etern. En uns dies Ieltsin puja a un tanc i, poc després, se suspenen les activitats del PCUS. Carrère acumula dades per destacar la barreja de pietat i còlera que s’apoderà de Limónov. Jubilats empobrits, militars que no cobren la paga, pobresa generalitzada mentre oligarques i màfies senyoregen amb ostentació entre muntanyes de caviar i kalashnikovs. Habituat a menysprear els dèbils, Limónov se sent —visionari amb una mena de fe tolstoiana— al costat dels humils, li agrada anar amb tren al costat de russos pestilents i esquerps que el miren amb indiferència glacial.
Assumida la condició de guerrer i d’escriptor venerat, fa la guerra amb els serbis, immune a la carnisseria de Vukovar o al setge de Sarajevo, a més de ser un dels últims voluntaris en la defensa de Krajina. De retorn dels Balcans, com a dirigent del Partit Nacional Bolxevic Limónov viu totes les etapes heroiques que havia somniat. Aclamat al seu búnker per barbuts, rockers i caps rapats entre cartells de Lenin, Bruce Lee, la Velvet o Mishima, és detingut i a la presó accedeix a veritats revelades per la meditació i el nirvana. Al final d’aquest retrat literari amb ressonàncies de Capote i Houellebecq, Carrère traça semblances entre Putin i Limónov: patriota, viril, implacable, feliç de no mostrar compassió. Unes confluències que el seu personatge mai acceptaria, ara que ha optat per una revolució taronja i pacífica. Però el més inquietant —i alhora morbós i atractiu— del llibre és quan Carrère, qui reconeix haver detestat en repetides ocasions a Limónov, al final d’aquest viatge al fons de la nit el considera un home bo, decent i autèntic. Captivat per la seua creació, ara és Carrère qui es converteix en el veritable protagonista.
«Privilegis de l'intrús», 4 febrer 2014
