copyleft 2012–2020Crítica literària: «Limónov», d’Emmanuel Carrère
La biografia és un gènere que s’acostuma a veure amb certa prevenció. L’equació que es fa és d’allò més simple: només interessen les biografies d’aquells personatges que interessen. De calaix. Els mitòmans del cinema o de la música s’alimenten de biografies d’actors o de músics; els trepes de la política s’ensinistren amb les biografies de polítics; i els intellectuals de pa sucat amb oli s’omplen la boca amb les minúcies biogràfiques dels grans intellectuals. És difícil que la biografia abandoni el terreny lateral i esdevingui un espai central del sistema literari. Producte d’estudiosos que dediquen la vida a regirar papers on aparegui una nova aportació irrellevant (aquell dia que va sortir a passejar en bicicleta, o la vegada en que va renunciar als postres perquè arrossegava un refredat) destinat a estudiosos àvids d’anècdotes colleccionables. En un món d’especialistes, la biografia serveix per retroalimentar els acadèmics.
Stefan Zweig, entre d’altres, va donar un gir a la qüestió. Va entendre que la vida del biografiat no tenia sentit per sí sola, que s’havia d’incorporar tot l’embolcall de circumstàncies que envolten el personatge, de manera que la biografia passés a ser un retrat de l’home/dona i el seu temps. Si es volia que la biografia adquirís un estatus literari, s’havia de procurar que els detalls biogràfics parlessin de tu a tu amb la panoràmica de l’època i del mitjà. A canvi d’una manca de precisió documental, es va guanyar en coherència narrativa.
El següent pas en aquest llarg camí de consolidació de la literatura biogràfica com a entitat narrativa de primer ordre emancipada de l’estudi merament acadèmic ha estat la incorporació de l’autor en la biografia. No deixa de ser paradoxal que en aquesta contemporaneïtat en que s’ha enterrat l’autor un i mil cops, ara revisqui per honorar un gènere que cada dia que passa es deslliura més dels paràmetres clàssics de la biografia per camuflar-se en els terrenys de la narrativa. Ja no es tracta sols de relatar vida i miracles, no n’hi ha prou amb entendre’ls a la llum de les circumstàncies espaials i temporals, ara cal que l’autor s’impliqui de tal manera que la biografia deixi de ser individual per esdevenir dual. La biografia abandona la tercera persona i abraça la subjectivitat del jo.
Paradigma d’aquest punt del procés és Limónov d’Emmanuel Carrère. Tant se val si sabem qui és Limónov (jo no ho sabia), tant se val si ens interessa la vida d’un dissident rus enfrontat al règim comunista abans i a Putin ara (a mi, no), no hi fa res si se’ns en fot la perestroika i la balalaika, el vodka i el kazatxok (a mi, sí), és igual si ens la sua com acaba un paio que combat el règim de Putin amb metodologies totalitàries i estructures paramilitar (espero que malament), i que repèl amb els seus comportaments tota la simpatia que estem disposats a donar-li (francament, ben poca). Limónov és una excusa. El pas de l’estalinisme al putinisme és una anècdota.
De qui realment ens parla Limónov és d’Emmanuel Carrère. I vostès diran, sí, d’acord, i què? Si no ens importava el personatge Limónov, per què ens hauria d’interessar el personatge Carrère? Touché. Haig de reconèixer que a mi tampoc em posa Carrère. Arribats a aquest cul-de-sac, s’imposa l’argument enlluernador. Oblidin-se de que Limónov és una biografia escrita per Emmanuel Carrère i prenguin nota: Limónov és una novel.la escrita per Emmanuel Carrère i el que és més important, és extraordinària.
«Isabadell», 31 agost 2013
